Conectivismo

Resum - Comentari

Conectivismo: Una teoría de aprendizaje para la era digital, George Siemens 

Fins a l’actualitat, el Conductisme, el Cognitivisme i el Constructivisme han estat les tres grans teories de l’aprenentatge que han guiat el món educatiu. Aquestes es van desenvolupar en una època en que les tecnologies no tenien la importància que tenen actualment en l’aprenentatge.

L’impacte de les noves tecnologies ha canviat la nostra manera de comprendre, fer , viure i aprendre. Així doncs, ens trobem en una situació en que és millor tenir habilitats i ser competent que no pas tenir molts coneixements. En aquesta societat de la informació no podem pretendre centrar-nos en un únic àmbit i explorar-lo amb profunditat sinó que hem de ser capaços de conèixer diferents àrees encara que no estiguin relacionades entre elles, per tal de tenir un pensament més complex.
Vet aquí el concepte recableando, que fa referència a les connexions del nostre cervell com si es tractés dels cables i les connexions que possibiliten que una màquina o un artefacte funcioni. Aquests aprenentatges són més significatius i reals quan s’adquireixen de l’experiència i amb la construcció conjunta de coneixement. És per això que l’educació informal cada cop té més valor a diferència de la formal. Avui, aprendre significa més que saber com i saber què, també requereix el saber on; és a dir, tenir la capacitat de buscar i trobar el coneixement en el gran ventall d’oportunitats que ens ofereix el món actual.

El connectivisme és una teoria alternativa que deixa enrere les limitacions de les anteriors i integra principis desenvolupats per la teoria del caos, xarxes neuronals, complexitat i auto-organització. El connectivisme s’adapta a la situació d’interconnexió i canvi constant de la societat d’avui en dia.
La quantitat de coneixement s’ha duplicat en l’última dècada i es duplica cada divuit mesos segons la Societat Americana d’Entrenament i Documentació. La informació es transforma de manera accelerada i contínuament s’adquireixen noves dades que deixen obsoletes les anteriors.

El coneixement personal es construeix com una xarxa, que alimenta d’informació a organitzacions i institucions que a la vegada retroalimenten informació a la mateixa xarxa, que finalment acaba proveint aprenentatge al mateix individu. Aquest cicle permet que tots aquells qui estan aprenent es mantinguin actualitzats en el camp on han generat les connexions. Així doncs, l’aprenentatge és un procés que té lloc en ambients molt diversos i no necessàriament està sota control del propi individu, és un procés de connector nodes o fonts d’informació especialitzades.Aquest article s’enfoca principalment a l’aprenentatge però és important saber que el connectivisme té aplicacions en altres àmbits.

Així doncs, és més important tenir habilitats per aprendre i ser capaços de destriar tota la informació que tenim al nostre abast que no pas els coneixements que tenim a dia d’avui, ja que com hem dit, en general, tenen un temps de vida molt curt.  Aquesta teoria contempla les habilitats d’aprenentatge i les tasques necessàries per tal que els aprenents es desenvolupin adequadament en una era digital. 

Si traslladem tota aquest contingut a la part pràctica el traduiríem en ser conscients de que no podem arribar a tot el coneixement i retenir-lo. Hem de deixar de veure l’aprenentatge com quelcom individual i ser conscients de que el treball en equip ens enriqueix i ens permet construir un coneixement comú més complex. 

Per entendre-ho millor:

Conferència del Doctor George Siemens sobre la teoria del Connectivisme. 

Tendencias

Resum i comentari - Mirando el futuro: Evolución de las tendencias tecnopedagógicas en educación superior

Vivim en una societat de canvis continus i no podem oblidar la direcció que pren l'acció educativa. En els últims anys l'àmbit tecnològic ha agafat un paper molt important en l'educació. L'àmbit educatiu i l'àmbit tecnològic haurien d'estar integrats per tal d'oferir més oportunitats d'aprenentatge i una educació més completa. 

Pel que fa a l'educació formal, s'està quedant estancada ja que no es potencia l'ús de les TIC per tal d'augmentar i millorar les possibilitats d'aprenentatge. En canvi, pel que fa a l'educació informal, les noves tecnologies han fet trontollar la seva estrucutra formal fins al punt de provocar canvis pedagògics i organitzatius. 

Segons un estudi de Redecker (2010), la personalització, la col·laboració i l'aprenentatge al llarg de la vida són tres aspectes fonamentals de la formació. D'altra banda, Sinay i Yashkina (2012), argumenten que les noves tecnologies tenen sentit en el món educatiu sempre i quan s'utilitzin des d'una vessant constructivista. D'acord amb Redecker (2010), Sinay i Yashkina també tenen en compte la personalització en el procés d'ensenyament i aprenentatge, i afirmen que les tecnologies digitals permeten dur a terme aquest enfocament educatiu. Afegeixen que cal canviar el sistema tradicional substituint l'aprenentatge basat en continguts  per un enfocament més centrat en les habilitats d'aprenentatge. L'aprenentatge estandaritzat en un sistema d'ensenyança tradicional no és compatible amb les exigències del món globalitzat.

Seguint amb les característiques del futur de l'educació i les tecnologies, l'informe de la Fundació Telefònica, 2012 identifica l'aprenentatge estimulant, l'aprenentatge col·laboratiu i l'aprenentatge personalitzador.

Com podem veure, tots els estudis tenen aspectes en comú. El sistema educatiu ha de tenir un enfocament més personalitzat que potencií les habilitats, treballi les competències i no es fixi únicament en els continguts. Les noves tecnologies, si es treballen des d'una perspectiva constructivista ofereixen més possibilitats d'aprenentatge i permeten la construcció conjunta de coneixement de manera que aquest és més complex i real.

Trobo molt interessant l'informe de la Fundació Telefònica, 2012, que explica com a partir de les noves tecnologies podem treballar l'aprenentatge per estímuls. Es tracta de traslladar les tecnologies que s'utilitzen fora de l'entorn formal a l'aula. D'aquesta manera podem crear situacions d'aprenentatge que permetin l'experimentació i que motivin a l'alumne a aprendre des d'un enfocament interdisciplinar.

Pel que fa a les tendències tecno-pedagògiques, les tecnologies emergents relacionades amb aspectes socials, d'obertura de coneixements i mòbil han evolucionat amb molta més rapidesa del que s'havia previst. En canvi, els móns virtuals i els llibres electrònics s'han quedat un pas enrere. Així doncs, com es pot observar al revisar les tendències, les noves tecnologies, la telefonia mòbil i l'aprenentatge col·laboratiu i personalitzat entre d'altres, són aspectes claus en l'àmbit de l'educació.

D'altra banda, no podem oblidar els reptes que se'ns plantegen i que semblen ser complicats de resoldre. Els majors reptes estan relacionats amb l'alfabetització digital per part de la societat.

Personalment, pel que fa a la integració de les noves tecnologies en el sistema educatiu, crec que estem al principi del camí. Les TIC són presents en la nostra societat i també en l'àmbit formatiu però les estructures tradicionals i les ments rígides no permeten que aquestes es desenvolupin com és degut.

Crec que encara queda molta feina per fer i sobretot a nivell individual. En general, els professionals de l'educació necessitem una actualització i formació contínua per tal d'adaptar-nos als canvis constants del món en que vivim i poder donar resposta a les necessitats dels nostres alumnes.

Són canvis molt importants i aquests sempre són lents, però amb petites passes es poden aconseguir grans transformacions. 

Penso que la direcció que està agafant el sistema educatiu pel que fa a les metodologies d'ensenyament i aprenentatge, trenca amb els esquemes establerts des de fa dècades i aporta una visió totalment innovadora.